Rondalles

UNA RONDALLA DE BOADELLA

Explica una llegenda que el poble de Boadella té aquest nom per culpa d´una vaca. Hi havia una vegada uns pastors dels masos de can Vila (Terrades) que portaven a pasturar les seves vaques pels prats on ara hi ha Boadella. Un dia van perdre una vaca, la més gran i bonica que tenien, i un pastor la va anar a buscar. Va trobar una “ensaïmada” (que antigament se´n deia bua -excrement de vaca-) de la vaca perduda en el lloc on ara hi ha el poble i on abans només hi havia un mas. Aquesta “bua” va donar-los la pista per a trobar la vaca. I des d´aquell moment van anomenar aquell indret amb el nom de “bua d´ella” (Boadella).

 

UNA RONDALLA DE LES ESCAULES

Poca gent recorda la rondalla que s´explicava del castell de Les Escaules. Fou recollida per l´escriptor Pere Vayreda, de Lledó, l´any 1935 i publicada a Folklore de Catalunya-Rondallística, de Joan Amades. “Antigament al castell de les Escaules hi conduïen dos camins de set canes d´amplada, amb una llarga i espessa renglera d´arbres a cada costat, tan poblats que quan plovia hom no es mullava, puix que l´aigua no podia travessar l´atapeïment del fullatge, i quan feia sol tampoc no podia travessar-lo cap raig. semblava talment com un sostre de verdor. Un d´aquests camins arribava fins a Barcelona i l´altre fins a Perpinyà. Quan va aixecar-se el castell tot aquest terreny estava poblat de boscos espessíssims que feien aquest indret intransitable, i per anar i venir del castell calia superar moltes dificultats i inconvenients. Un dia el senyor del castell estava cavil.lant com podria manar fer un camí planer i de fàcil transitar, i tot d´una, se li va presentar el diable i li va oferir fer no un camí, sinó dos abans de trenc d´alba de la matinada vinent, si li lliurava l´ànima d´un vassall. El senyor va acceptar i el diable, així que es va fer fosc, armat d´un garrot molt gruixut, va començara garrotejar arbres. I així que els tocava s´enfonsaven terra endins com si el sòl se´ls tragués. Amb poca estona va tenir obert el coll dels dos camins, seguidament va arrossegar el bastó per terra i van restar al moment llisos i aplanats, Immediatament va seguir tot el curs dels camins i ençà i enllà de les dues voreres colpejava el terreny mentre deia: “Ací creixi un roure, ací una alzina, ací un àlber”. I així per l´estil, i al moment creixia l´arbre que deia, alt i cepat com un gegant. Al moment que el diable anava adonar el darrer cop de bastó a terra on anava a fer sorgir el darrer arbre, se li va presentar sant Miquel, que era el patró del castell, va empaitar-lo amb l´espasa i el diable va fugir cames ajudeu-me”.